L'Escola mallorquina

 

  1. Cerca informació sobre l'Escola Mallorquina (època, definició, autors...). Penja imatges que siguin representatives d'aquest corrent.

 

L'Escola mallorquina fou un grup d'illencs que es caracteritzen per una poesia vinculada als clàssics grecs i llatins, com també a la tradició poètica pròpia de la zona. El grup està vinculat amb el Romanticisme, Neoclassicisme, Costumisme, Naturalisme, Modernisme i Noucentisme.
Els escriptors de l'Escola tenen una alternança entre el català i el castellà.
Els autors es diferencien en diverses característiques: conservadors, catòlics, d'ideologia rural i tradicional; regionalistes i nacionalistes mallorquins desvinculats del Principat.
Fins a 1936, el terme l'escola mallorquina té dos sentits:

1. En sentit ampli, aportació global de Mallorca a la literatura en llengua catalana.
2. En sentit estricte, grup de poetes d'una tendència poètica d'unes característiques determinades dintre de la literatura catalana-valenciana-balear.

 

     2. Cerca informació sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Explica quines foren les seves obres representatives i quin gènere literari conreaven. Cerca i penja dos poemes que hagi escrit cada un d'ells i penja imatges representatatives.

 Miquel Costa i Llobera (Pollença, Mallorca; 1854 - Palma; 1922) va ser un poeta i sacerdot espanyol nascut a Pollença el 1854. Fill d'una família de propietaris rurals, orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics.

 Joan Alcover i Maspons (Mallorca 1854 - 1926) va ser un poeta, assagista i polític espanyol. Va ser deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza i condeixeble de Miquel Costa i Llobera, Antoni Maura i altres autors pertanyents a l'anomenada Escola Mallorquina. En 1909 va ser proclamat Mestre en Gai Saber i el 1919 va obtenir el Premi Fastenrath. El 1951 es va publicar pòstumament un volum de les seves Obres Completes.

DINS UN JARDÍ SENYORIAL (Miquel Costa i Llobera)

Plau-me avançar per un jardí desert

quan creix l'ombra dels arbres gegantina,

vegent sota el ramatge que s'inclina

com lluny blaveja l'horitzó entrobert,

veient muntanyes de contorn incert,

i en la pols d'or amb que la llum declina

daurada vagament qualque ruïna

dins la planura que en la mar es perd ...

Plau-me veure de marbres rodejat

l'estany, on neden sobre l'aigua pura

bells cignes de plomatge immaculat.

I plau-me omplir la quietud obscura

de mon cor, amb la triple majestat

de la història, de l'art i la natura. 

 

 

 

 

DESOLACIÓ(Joan Alcover)

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.