La guerra del francès

  1. Cerca informació sobre la guerra del francès. Parts enfrontades i ideari de cada una. Penja'n imatges.

La Guerra del Francès (també coneguda com Campanya d'Espanya, Guerra de la Independència Espanyola, o Guerra Peninsular) fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s'inicià el 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques, i que conclogué el 1814, amb el retorn de Ferran VII d'Espanya al poder.

 La signatura del tractat de Valençay pel qual es restituïa en el tron a Ferran VII, el Desitjat, com a monarca absolut, va ser el començament d'un temps de desil·lusions per tots aquells que, com els diputats reunits a les Corts de Cadis, havien cregut que la lluita contra els francesos era el començament de la Revolució espanyola i també l'inici de la Guerra d'Independència Hispanoamericana.
     

   2. Cerca informació sobre la independència de les colònies americanes. Causes, conseqüències, etc.

  

Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l'imperi colonial d'Amèrica.
L'any 1808 dominava un territori immens que s'estenia des de Califòrnia fins al cap d'Hornos, i des de l'Atlàntic al Pacífic.
L'any 1825, disset anys després, solament li restaven les illes de Cuba i Puerto Rico a l'Atlàntic (i les illes Filipines al Pacífic), que va acabar perdent a la guerra de 1898 contra els Estats Units.

 

El procés d'independència es pot dividir en dues fases:
Entre 1808 i 1814, cal destacar les insurreccions (excepte en el virregnat del Perú) de les Juntes de govern, organitzades al marge de la metròpoli, que són contestades, quan retorna Ferran VII, amb l'enviament de tropes espanyoles, les quals aconsegueixen paralitzar temporalment els triomfs americans.
Entre 1815 i 1824, cal destacar les campanyes militars a gran escala, liderades per militars com José de San Martín, Simón Bolívar, Antonio José Sucre i Agustín de Itúrbide, els quals van dur a terme una sèrie d'ofensives victorioses que en pocs anys van aconseguir d'independitzar gairebé tots els territoris americans.
En menys de dues dècades, la monarquia borbònica va perdre totes les seves colònies a l'Amèrica continental.

   3. Explica qui era Espartero, quin càrrec li varen donar els progressistes i per què va haver de dimitir l'any 1843. 

 Fill d'un carreter de la Manxa, va adoptar el segon cognom del seu pare (doncs el seu nom complet seria Baldomero Fernández Álvarez Espartero). En esclatar la Guerra de la Independència (1808-14) va abandonar la carrera eclesiàstica i va prendre les armes. Des 1810 va romandre al Cadis assetjat pels francesos, on s'estaven desenvolupant les Corts constituents; allí va realitzar els seus primers estudis militars.

 Es va decantar pel suport a la causa d'Isabel II i de la regent Maria Cristina, en virtut de les seves conviccions constitucionals.

 Des de llavors va posar el seu prestigi al servei dels seus ideals polítics progressistes. Es va enfrontar al conservadorisme de Maria Cristina fent que aquesta li nomenés president del Consell de Ministres en 1840-41; però, davant la resistència de la regent al programa liberal avançat que defensava, va exigir a aquesta que abdiqués i va fer que les Corts li nomenessin regent a ell mateix (1841-1843).