“Hola, bon dia -digué la guineu.
- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.
- Sóc una guineu -digué la guineu.
- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…
- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.
- Ah! Perdona -va fer el petit príncep.
Però després d’una reflexió, afegí:
- Què vol dir “domesticar”?
- És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir “crear lligams”.
- Crear lligams?
-
Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a
d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no
tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a
cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de
l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
(…)
-La
meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi.
Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em
provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada.
Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els
altres passos em fan tornar al cau. Els teus me’n faran sortir, com una
música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en
menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em
recorden a res. Què n’és de trist això. Però els teus cabells són color
d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat. El blat, que és daurat,
em farà recordar de tu. M’agradarà la remor del vent entre el blat…
La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:
- Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.
- Prou voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
-
Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els
homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les
tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen
amics. Si vols un amic, domestica’m.
- Què s’ha de fer? -digué el petit príncep.
-
S’ha de ser molt pacient. Primer t’asseuràs una mica de lluny de mi,
sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El
llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica
més a prop…
El petit príncep va tornar l’endemà.
-
Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si véns,
per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser
feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em
posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!!
Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el
cor…
És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:
- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.
- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…
- És clar que sí -digué la guineu.
- Però te tocarà plorar!
- I força -digué la guineu.
- Així no hi has guanyat res!
- Sí que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat.
(…)
- Adéu -digué.
-
Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només
hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.
-
És el temps perdut amb alguna cosa el que la fa important. Els homes
han oblidat aquesta veritat -digué la guineu-. Però tu no ho oblidis. Et
fas responsable per sempre més del que tu has domesticat”.
Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.
