Reflexions

LA ENFERMEDAD DE ESTAR OCUPADO

Hace unos días me encontré con una buena amiga. Me detuve para preguntarle qué tal le iba y saber cómo estaba su familia. Puso los ojos en blanco, miró hacia arriba y en voz baja suspiró: “Estoy muy ocupada… muy ocupada… demasiadas cosas ahora mismo.”

Poco después, le pregunté a otro amigo y le pregunté qué tal estaba. De nuevo, con el mismo tono, la misma respuesta: “Estoy muy ocupado, tengo mucho que hacer.”

Se le notaba cansado, incluso exhausto.

Y no sólo nos pasa a los adultos. Cuando nos mudamos hace diez años, estábamos emocionados por cambiarnos a una ciudad con buenos colegios. Encontramos un buen vecindario con mucha diversidad de gente y muchas familias. Todo estaba bien.

Después de instalarnos, visitamos a uno de nuestros amables vecinos y les preguntamos si nuestras hijas podrían conocerse y jugar juntas. La madre, una persona realmente encantadora, cogió su teléfono y empezó a mirar la agenda. Pasó un rato deslizando la pantalla y al final dijo: “Tiene un hueco de 45 minutos en las próximas dos semanas. El resto del tiempo tiene gimnasia, piano y clases de canto. Está muy ocupada.”

Los hábitos destructivos empiezan pronto, muy pronto.

¿Cómo hemos terminado viviendo así? ¿Por qué nos hacemos esto a nosotros mismos? ¿Por qué se lo hacemos a nuestros hijos? ¿Cuándo se nos olvidó que somos “seres” humanos y no “haceres” humanos?

¿Qué pasó con el mundo en el que los niños se ensuciaban con barro, lo ponían todo perdido y a veces se aburrían? ¿Tenemos que quererlos tanto como para sobrecargarlos de tareas y hacerles sentir tan estresados como nosotros?

¿Qué pasó con el mundo en el que podíamos sentarnos con la gente que más queremos y tener largas conversaciones sobre nosotros mismos, sin prisa por terminar?

¿Cómo hemos creado un mundo en el que tenemos más y más cosas que hacer con menos tiempo libre (en general), menos tiempo para reflexionar, menos tiempo para simplemente… ser?

Sócrates dijo: “Una vida sin examen, no merece ser vivida.”

1. Llegeix aquest text i fes un resum

Aquest text xerra de que tothom sempre està molt ocupat, de que a vegades has de deixar el que t'agradi per fer una altre cosa, no sempre són els adults que estan ocupats, com diu en el text, és varen canviar de casa pensant que seria el millor per a tots que tendrien més temps i la nina no podia quedar perquè tenia gimnasia, piano... i no sempre són els els adults que estan ocupats si no que tothom està ocupat  

2. Escriu-ne la teva opinió personal. 

La meva opinió personal és que aquest text per a mi té raó perquè no sempre són els adults que estan ocupats si no que tothom.

3. Cerca un text sobre un tema que t'interessi i el penges al teu blog amb imatges.

 ELS AMICS DE SEMPRE

D’amics n’hi ha de moltes menes. De bons i de regulars. De divertits i de punyeters. Dels que tendeixen a vampiritzar-te i dels que t’ho donen tot fins i tot quan ja no els queda res. N’hi ha que són constants i n’hi ha que apareixen per les fetes assenyalades. Hi ha amistats bilaterals i hi ha amistat de grup. Hi ha grups d’amics sense amistats bilaterals. Hi ha, finalment, i això també sol ésser en grup, amistats purament circumstancials.

I després, a banda de tota la resta, hi ha el grup d’amics de sempre. En el meu cas, aquest grup té les arrels ben ensorrades als estius compartits durant la infància i l’hem anat nodrint amb anys de rialles, confessions, distanciaments i reconciliacions, abraçades i entrebancs.

Els que tenim un grup d’amics de sempre som uns grans privilegiats. Ho va saber retratar delicadament Jaime Gil de Biedma al poema titulat, amb gran precisió, Amistad a lo largo. Aquell que diu allò tan bonic de “ Pero luego hay momentos felices / para dejarse ser en amistad”. El rellegeixo i penso immediatament en els meus amics de sempre. El poema explica com va néixer l’amistat mentre enceníem paraules. I com després les paraules ja no calien gaire, perquè ja ens reconeixíem sense dir-les.

Així va ser en els anys de joventut, quan pesaven més les rialles que els conflictes, quan el grup pesava molt més que el pes de tots nosaltres sumat. Van passar els anys i han arribat i marxat èxits i fracassos, amors i desamors, marits, mullers, fills, morts.

I nosaltres, diu Gil de Biedma, “ enzarzados en el mundo, sarmentosos de historia acumulada ”, seguim fent-nos companyia, una companyia ara “ frondosa de presencias”. Som nosaltres, penso, mentre llegeixo el poema, amb la nostra història acumulada, curulla de presències.

Arribo al final del poema i faig meu el requeriment del poeta: “ Pero callad. / Quiero deciros algo. / Sólo quiero deciros que estamos todos juntos”. És exactament allò que jo, avui, vull dir als meus amics.

I en dir-la, la frase em cou: perquè no és veritat que hi siguem tots. Però tot i així cal dir-la. Hi som: enzarzados, embardissats, embolicats, embrancats en el món, cadascú en el seu i en el de tots, cadascú amb la seva lluita, amb els seus dolors, amb les seves ferides. I cada vegada hi ha més punxes als esbarzers i les esgarrinxades són més profundes. Però aquesta amistat a lo largo ens salva de moltes coses. Ja ho diu, al final, el poeta: “ Ay, el tiempo! Ya todo se comprende”.

D’amics n’hi ha de moltes menes. De bons i de regulars. De divertits i de punyeters. Dels que tendeixen a vampiritzar-te i dels que t’ho donen tot fins i tot quan ja no els queda res. N’hi ha que són constants i n’hi ha que apareixen per les fetes assenyalades. Hi ha amistats bilaterals i hi ha amistat de grup. Hi ha grups d’amics sense amistats bilaterals. Hi ha, finalment, i això també sol ésser en grup, amistats purament circumstancials.

I després, a banda de tota la resta, hi ha el grup d’amics de sempre. En el meu cas, aquest grup té les arrels ben ensorrades als estius compartits durant la infància i l’hem anat nodrint amb anys de rialles, confessions, distanciaments i reconciliacions, abraçades i entrebancs.

Els que tenim un grup d’amics de sempre som uns grans privilegiats. Ho va saber retratar delicadament Jaime Gil de Biedma al poema titulat, amb gran precisió, Amistad a lo largo. Aquell que diu allò tan bonic de “ Pero luego hay momentos felices / para dejarse ser en amistad”. El rellegeixo i penso immediatament en els meus amics de sempre. El poema explica com va néixer l’amistat mentre enceníem paraules. I com després les paraules ja no calien gaire, perquè ja ens reconeixíem sense dir-les.

Així va ser en els anys de joventut, quan pesaven més les rialles que els conflictes, quan el grup pesava molt més que el pes de tots nosaltres sumat. Van passar els anys i han arribat i marxat èxits i fracassos, amors i desamors, marits, mullers, fills, morts.

I nosaltres, diu Gil de Biedma, “ enzarzados en el mundo, sarmentosos de historia acumulada ”, seguim fent-nos companyia, una companyia ara “ frondosa de presencias”. Som nosaltres, penso, mentre llegeixo el poema, amb la nostra història acumulada, curulla de presències.

Arribo al final del poema i faig meu el requeriment del poeta: “ Pero callad. / Quiero deciros algo. / Sólo quiero deciros que estamos todos juntos”. És exactament allò que jo, avui, vull dir als meus amics.

I en dir-la, la frase em cou: perquè no és veritat que hi siguem tots. Però tot i així cal dir-la. Hi som: enzarzados, embardissats, embolicats, embrancats en el món, cadascú en el seu i en el de tots, cadascú amb la seva lluita, amb els seus dolors, amb les seves ferides. I cada vegada hi ha més punxes als esbarzers i les esgarrinxades són més profundes. Però aquesta amistat a lo largo ens salva de moltes coses. Ja ho diu, al final, el poeta: “ Ay, el tiempo! Ya todo se comprende”.

D’amics n’hi ha de moltes menes. De bons i de regulars. De divertits i de punyeters. Dels que tendeixen a vampiritzar-te i dels que t’ho donen tot fins i tot quan ja no els queda res. N’hi ha que són constants i n’hi ha que apareixen per les fetes assenyalades. Hi ha amistats bilaterals i hi ha amistat de grup. Hi ha grups d’amics sense amistats bilaterals. Hi ha, finalment, i això també sol ésser en grup, amistats purament circumstancials.

I després, a banda de tota la resta, hi ha el grup d’amics de sempre. En el meu cas, aquest grup té les arrels ben ensorrades als estius compartits durant la infància i l’hem anat nodrint amb anys de rialles, confessions, distanciaments i reconciliacions, abraçades i entrebancs.

Els que tenim un grup d’amics de sempre som uns grans privilegiats. Ho va saber retratar delicadament Jaime Gil de Biedma al poema titulat, amb gran precisió, Amistad a lo largo. Aquell que diu allò tan bonic de “ Pero luego hay momentos felices / para dejarse ser en amistad”. El rellegeixo i penso immediatament en els meus amics de sempre. El poema explica com va néixer l’amistat mentre enceníem paraules. I com després les paraules ja no calien gaire, perquè ja ens reconeixíem sense dir-les.

Així va ser en els anys de joventut, quan pesaven més les rialles que els conflictes, quan el grup pesava molt més que el pes de tots nosaltres sumat. Van passar els anys i han arribat i marxat èxits i fracassos, amors i desamors, marits, mullers, fills, morts.

I nosaltres, diu Gil de Biedma, “ enzarzados en el mundo, sarmentosos de historia acumulada ”, seguim fent-nos companyia, una companyia ara “ frondosa de presencias”. Som nosaltres, penso, mentre llegeixo el poema, amb la nostra història acumulada, curulla de presències.

Arribo al final del poema i faig meu el requeriment del poeta: “ Pero callad. / Quiero deciros algo. / Sólo quiero deciros que estamos todos juntos”. És exactament allò que jo, avui, vull dir als meus amics.

I en dir-la, la frase em cou: perquè no és veritat que hi siguem tots. Però tot i així cal dir-la. Hi som: enzarzados, embardissats, embolicats, embrancats en el món, cadascú en el seu i en el de tots, cadascú amb la seva lluita, amb els seus dolors, amb les seves ferides. I cada vegada hi ha més punxes als esbarzers i les esgarrinxades són més profundes. Però aquesta amistat a lo largo ens salva de moltes coses. Ja ho diu, al final, el poeta: “ Ay, el tiempo! Ya todo se comprende”.